resposta a un article moment dolorós

Desprès d’haver llegit el seu article a Noticies Tgna: Moment dolorós, em permeto d’intervenir.

Quan llegeixo que “els francesos han portat la tolerància al límit”, no estic d’acord.

Preciso que no sóc francesa, sinó belga. Comparteixo amb els nostres veïns la llengua i més coses, entre les quals la idea de liberté en l’àmbit privat.

Si els francesos, en la seva majoria, no consideren que la vida privada del seu president sigui rellevant, crec que és perquè saben que un home pot fer bé la seva tasca sent un espós infidel, per exemple. D’altra manera, ja no miraria les pel.licules de Woody Allen o Ingmar Bergman (menys encara les de Roman Polanski), o no apreciaria el talent de Tiger Wood al golf.

Em dirà que ells no són polítics, i que ser-ho suposa una responsabilitat. Totalment d’acord. Però crec que compta més la responsabilitat de governar amb ètica, de saber demanar perdó pels errors comesos, de no gastar diners públics en gresques ni bodes de filles i caceres, de no robar diners, de no fomentar la prostitució, de no declarar-se catòlics per desprès defensar les guerres, etc.  M’explico? Ja sé que també és del tot utòpic, per cert.

Crec que, si Hollande cau, serà per la seva mala gestió del seu país o per altres motius que els francesos ja deuen conèixer (tinc teories al respecte que no desenvoluparé aquí) però no pels seus secrets d’alcova, i em sembla bé. Si haguéssim de retirar el vot o simplement la confiança a tots els infidels de la terra, no parlaríem mai amb ningú!

Realment no sé si aquest home treballa bé o malament. Tampoc crec que l’affaire dismimueixi necessàriament la capacitat de treball del president però, si fos el cas, Mas o Rajoy deuen tenir vint amants alhora per gestionar tan malament els respectius governs.

No justifico n’Hollande: mentir a la seva parella és prou lamentable però hauria de ser ella que li llencés, en privat, les (merescudes) casseroles al cap.

Semblaré l’advocat del diable però, si ens fixem en conceptes (bonics i fonamentals)  com Liberté, Égalité, Fraternité, afegiré que els francesos han escollit com a president (i aixó és totalment nou) un home que mai s’havia casat perquè no creu en el matrimoni ni en cap contracte civil o compromís de fidelitat. També han escollit (i això no és tan nou!) un home que, segons diuen, havia tingut aventures amb altres dones, tot i que vivia amb la Segolène Royal, la mare dels seus fills. O sigui que no hi ha sorpresa, l’home segueix en la seva línia i la gent ja ho sabia... No és que els francesos hagin portat la tolerància al límit, és que, senzillament, no són hipòcrites!

Com diu Enric Alfonso en el mateix número de Noticies Tgna: “L’avaluació d’un polític no s’hauria de fonamentar en la simple extrapolació al terreny públic dels seus afers més intíms (... ) No fer-ho així, no només és injust, sinó que anul.la el dret de qualsevol persona a presentar-se a un carrec de responsabilitat”.

Em ve al cap una endevinalla que preguntava quin governant esculliríem: si un que s’aixecava a les sis del matí, treballava dotze hores al dia, no bevia alcohol ni fumava, i no tenia amants, o bé un adicte a l’opi, que s’aixecava a les onze... Tothom, jo incluida, escollia el primer, és clar, però desprès de descobrir que aquest meravellós polític era l’Adolf Hitler i el segon, el Winston Churchill, vaig fer un pensament.